A un Auró (Elena Egidos)

A un Auró


Aquest poema de Josep Carner es un poema de vuit estrofes, de quatre versos hendecasíl·labs cada un exceptuant l’últim vers que és hexasíl·lab. Es combina art major amb art menor, y la rima és consonant en el versos parells, i en els versos senars trobem que la rima és lliure. Altre cop enveja la saviesa, el coneixement i la pervivència d’un arbre, en aquest cas un auró, i mostra una reflexió moral i existencial.
El camp semàntic son els elements de la naturalesa i les estacions de l’any.

En la primera estrofa, Josep Carner ens parla que porta veien un auró des de la finestra un any i en diu que aquest auró és troba al jardí i que es més alt que el teulat.

En la segona estrofa, ens parla de que ha vist perdre la fulla d’aquest auró i que ara només te angles(les branques dels arbres sense fulles) dominant el fregament de les fulles restants.

En la tercera estrofa, ens parla de que ha vist l’auró en primavera movent les seves branques quan tenen fulles i que les seves branques entraven per cinc finestres i en tapaven tres.

En la quarta estrofa, ens parla de que en aquest auró hi ha un niu de merles i que la pluja i el vent fa moure les fulles i arranca les que son tendres i això fa que hi hagi ombres amb la llum del sol.

En la cinquena estrofa, ens parla de que quan ja s’està fent fosc es troben a dalt de l’auró una falciots que fressegen com si fossin a dalt d’un campanar.

En la sisena estrofa, parla l’auró i diu que sovint el veu entre papers i llibres i que el mira buscant consol en la fatiga o que solament es troba sorprès.

En la sèptima estrofa, continua parlant a l’auró que li va dir que a l’hivern a de reviure i que no envegi  aquest do ja que ell (Josep Carner) a l’ hivern encara dona flor.

En la ultima estrofa, ens parla sobre l’auró que es situa al jardí amb lilàs i hortènsies i que si algú llegeix aquest poema en un futur que no es pensin que es una tasca sense sentit sinó el seu cor veí(el de l’auró).

L'home i l'ofici (Elena Egidos)

L 'home i l'ofici

L’home i l’ofici tracta sobre un inventor que viu practicament al seu taller pensant

només a inventar i idear nous utensilis i, per tant, el tema central de la història serà l’excessiva

obsessió per part del protagonista cap a la seva professió.

Pel que fa a l’argument, el protagonista és un home que vivia tancat al seu taller dedicant-se a

inventar i idear nous utensilis. Un dia a causa d’uns dolors que patia va decidir anar al metge i

aquest va dir-li que el seu remei seria enamorar-se. Sortint de la consulta

va topar amb una noia i aquesta es va fer sang i, per tal solventar la situació, el protagonista li

ofereix casar-s’hi.

La mare de la noia, la qual també presencia el moment, convida el protagonista per anar el dia

següent a casa seva i, així, conèixer el pare de la noia. Al dia següent, l’inventor es presenta

a la porta de la casa de la seva futura esposa, parla amb el pare d’aquesta i arriben a un acord

per tal de casar-s’hi. La relació entre l’inventor i la jove no funcionava ja que, ell únicament

dedicava la seva ànima al seu ofici sense deixar temps per a la seva futura muller.

Finalment, un dia estant tota la família plegada, el telèfon va sonar i era l’ànima de l’inventor

que demanava el seu cos ja que li havia de comunicar una fet important. L’inventor va fugir

corrents i el casament va quedar desfet.

L’estructura del conte és dividí en tres parts; en primer lloc, en el plantejament es presenta el

protagonista del conte, un home que viu únicament per a la seva feina. Sortint de la consulta

del metge es topa amb una noia. 

En segon lloc, en el nus del conte el noi proposa a la noia casar-se amb ell ja que, la jove es fa sang per culpa seva. La mare de la noia convida l’inventor a anar el dia següent a casa seva per tal de conèixer-ne el pare. 

I, en últim lloc, en el desenllaç s’esdevé la relació sentimental entre els dos. L’inventor acaba fugint

a causa d’una trucada produïda per l’ànima d’aquest reclamant el seu cos.

Els personatges que hi apareixen al llarg del conte són l’inventor, com a personatge central de la

història, i la noia, els pares d’aquesta i la serventa de la família com a personatges secundaris.

El conte es duu a terme en temps lineal, és a dir, amb la successió ordenada cronològicament

dels fets que s’esdevenen i en un espai real; el taller de l’inventor, el carrer on topa amb la jove i

la casa d’aquesta.

Pel que fa al punt de vista del narrador del conte és un narrador omniscient el qual actua amb

un coneixement complet de tot i empra la tercera persona per tal de narrar els fets i les accions.