Aquest poema de Josep Carner es un poema de vuit estrofes, de quatre versos hendecasíl·labs cada un exceptuant l’últim vers que és hexasíl·lab. Es combina art major amb art menor, y la rima és consonant en el versos parells, i en els versos senars trobem que la rima és lliure. Altre cop enveja la saviesa, el coneixement i la pervivència d’un arbre, en aquest cas un auró, i mostra una reflexió moral i existencial.
En la primera estrofa, Josep Carner ens parla
que porta veien un auró des de la finestra un any i en diu que aquest auró és
troba al jardí i que es més alt que el teulat.
En la segona estrofa, ens parla de que ha vist
perdre la fulla d’aquest auró i que ara només te angles(les branques dels
arbres sense fulles) dominant el fregament de les fulles restants.
En la tercera estrofa, ens parla de que ha
vist l’auró en primavera movent les seves branques quan tenen fulles i que les
seves branques entraven per cinc finestres i en tapaven tres.
En la quarta
estrofa, ens parla de que en aquest auró hi ha un niu de merles i que la pluja i el
vent fa moure les fulles i arranca les que son tendres i això fa que hi hagi
ombres amb la llum del sol.
En la cinquena estrofa, ens parla de que quan
ja s’està fent fosc es troben a dalt de l’auró una falciots que fressegen com
si fossin a dalt d’un campanar.
En la sisena estrofa, parla l’auró i diu que
sovint el veu entre papers i llibres i que el mira buscant consol en la fatiga
o que solament es troba sorprès.
En la sèptima estrofa,
continua parlant a l’auró que li va dir que a l’hivern a de reviure i que
no envegi aquest do ja que ell (Josep
Carner) a l’ hivern encara dona flor.
En la ultima
estrofa, ens parla sobre l’auró que es situa al jardí amb lilàs i hortènsies i que
si algú llegeix aquest poema en un futur que no es pensin que es una tasca
sense sentit sinó el seu cor veí(el de l’auró).
No hay comentarios:
Publicar un comentario