A un Auró (Elena Egidos)

A un Auró


Aquest poema de Josep Carner es un poema de vuit estrofes, de quatre versos hendecasíl·labs cada un exceptuant l’últim vers que és hexasíl·lab. Es combina art major amb art menor, y la rima és consonant en el versos parells, i en els versos senars trobem que la rima és lliure. Altre cop enveja la saviesa, el coneixement i la pervivència d’un arbre, en aquest cas un auró, i mostra una reflexió moral i existencial.
El camp semàntic son els elements de la naturalesa i les estacions de l’any.

En la primera estrofa, Josep Carner ens parla que porta veien un auró des de la finestra un any i en diu que aquest auró és troba al jardí i que es més alt que el teulat.

En la segona estrofa, ens parla de que ha vist perdre la fulla d’aquest auró i que ara només te angles(les branques dels arbres sense fulles) dominant el fregament de les fulles restants.

En la tercera estrofa, ens parla de que ha vist l’auró en primavera movent les seves branques quan tenen fulles i que les seves branques entraven per cinc finestres i en tapaven tres.

En la quarta estrofa, ens parla de que en aquest auró hi ha un niu de merles i que la pluja i el vent fa moure les fulles i arranca les que son tendres i això fa que hi hagi ombres amb la llum del sol.

En la cinquena estrofa, ens parla de que quan ja s’està fent fosc es troben a dalt de l’auró una falciots que fressegen com si fossin a dalt d’un campanar.

En la sisena estrofa, parla l’auró i diu que sovint el veu entre papers i llibres i que el mira buscant consol en la fatiga o que solament es troba sorprès.

En la sèptima estrofa, continua parlant a l’auró que li va dir que a l’hivern a de reviure i que no envegi  aquest do ja que ell (Josep Carner) a l’ hivern encara dona flor.

En la ultima estrofa, ens parla sobre l’auró que es situa al jardí amb lilàs i hortènsies i que si algú llegeix aquest poema en un futur que no es pensin que es una tasca sense sentit sinó el seu cor veí(el de l’auró).

L'home i l'ofici (Elena Egidos)

L 'home i l'ofici

L’home i l’ofici tracta sobre un inventor que viu practicament al seu taller pensant

només a inventar i idear nous utensilis i, per tant, el tema central de la història serà l’excessiva

obsessió per part del protagonista cap a la seva professió.

Pel que fa a l’argument, el protagonista és un home que vivia tancat al seu taller dedicant-se a

inventar i idear nous utensilis. Un dia a causa d’uns dolors que patia va decidir anar al metge i

aquest va dir-li que el seu remei seria enamorar-se. Sortint de la consulta

va topar amb una noia i aquesta es va fer sang i, per tal solventar la situació, el protagonista li

ofereix casar-s’hi.

La mare de la noia, la qual també presencia el moment, convida el protagonista per anar el dia

següent a casa seva i, així, conèixer el pare de la noia. Al dia següent, l’inventor es presenta

a la porta de la casa de la seva futura esposa, parla amb el pare d’aquesta i arriben a un acord

per tal de casar-s’hi. La relació entre l’inventor i la jove no funcionava ja que, ell únicament

dedicava la seva ànima al seu ofici sense deixar temps per a la seva futura muller.

Finalment, un dia estant tota la família plegada, el telèfon va sonar i era l’ànima de l’inventor

que demanava el seu cos ja que li havia de comunicar una fet important. L’inventor va fugir

corrents i el casament va quedar desfet.

L’estructura del conte és dividí en tres parts; en primer lloc, en el plantejament es presenta el

protagonista del conte, un home que viu únicament per a la seva feina. Sortint de la consulta

del metge es topa amb una noia. 

En segon lloc, en el nus del conte el noi proposa a la noia casar-se amb ell ja que, la jove es fa sang per culpa seva. La mare de la noia convida l’inventor a anar el dia següent a casa seva per tal de conèixer-ne el pare. 

I, en últim lloc, en el desenllaç s’esdevé la relació sentimental entre els dos. L’inventor acaba fugint

a causa d’una trucada produïda per l’ànima d’aquest reclamant el seu cos.

Els personatges que hi apareixen al llarg del conte són l’inventor, com a personatge central de la

història, i la noia, els pares d’aquesta i la serventa de la família com a personatges secundaris.

El conte es duu a terme en temps lineal, és a dir, amb la successió ordenada cronològicament

dels fets que s’esdevenen i en un espai real; el taller de l’inventor, el carrer on topa amb la jove i

la casa d’aquesta.

Pel que fa al punt de vista del narrador del conte és un narrador omniscient el qual actua amb

un coneixement complet de tot i empra la tercera persona per tal de narrar els fets i les accions.

ILLA

Aquest poema pertany al volum Poesia (1957), última etapa de Josep Carner, la de la maduresa. Llunyania és un llibre molt reflexiu sobre Catalunya.

Aquest poema està compost per 6 estrofes de nou versos cada una, són versos alexandrins de onze i dotze síl·labes. És de rima consonant. La rima es ABCBCDDCC-BDBDCECDD i així successivament.

A la primera estrofa recorda tot allò bo que té Catalunya, com una cosa realment bonica.

 A la segona, parla de Catalunya com la terra que l'ha vist créixer i també diu que si no fos per gent com ell, que s'enrecorden de Catalunya, ningú més ho faria.

A la tercera estrofa, ens diu l'enamorament que sent per Catalunya, tot allò que li fascina de la seva terra i les virtuts que té.

A la quarta estrofa veu Catalunya com un païs impossible i de somni, és a dir utòpic, perquè desde l'exili ho veu així.

 A  la penúltima estrofa explica l'enyorança que sent per la seva terra, i el seu record. La veu de lluny i diu que a Catalunya es sent protegit.

A la última estrofa, la sisena, es lamenta per l'enyorança però a la vegada diu que manté el record i espera tornar-la a veure.

El tema en general és com ell, exiliat, conserva el seu aïllament els valors que el caracteritzen com a membre de la seva terra, Catalunya, que pren la forma d'illa, una illa bastida en el record i l'impossible i habitada en somnis.

En el comentari morfosintàctic trobem l'abundància de substantius i verbs conjugats en present i la notable presència de pronoms ( tu i jo) referint-se a Catalunya, utilitzant una segona persona, i donant-li vida. També cal destacar la presència en moltes ocasions i paralelismes amb la conjunció i.

LA REVOLTA DEL TERRAT

Resum

Un arquitecte hongarès va construir una casa en la qual els edificis havien de rebre una expressió particular que els lligués espiritualment al país al qual pertanyien. Aquesta casa, de la manera que és descrita en la crònica, s’alçava en un barri aristocràtic, on la gent tenia certs privilegis i el poder econòmic era elevat (els aristocràtics eren d’una classe social alta però era un grup social reduït i minoritari -Calders farà una crítica a la classe burgesa-aristocràtica-). El propietari d’aquesta casa era ric i l’arquitecte va tenir les mans lliures per a fer allò que més li vingués de gust. La casa li va quedar tan europea que va atreure principalment estrangers d’aquesta part del món: com txecs, polonesos, alemanys, russos, italians, etc.

El narrador, que aparentment és d’una classe més benestant, acomodant. Tenia un gos notable per moltes circumstàncies; era serè i mesurat, però la seva salut era delicada, patia del pit i era precís tenir-ne cura.

La història que ens vol explicar es basa a partir del gos del protagonista per a desfermar una petita guerra. Els elements dels quals es va servir l’atzar fluctuaven entre una concepció simple de l’argumentació quotidià.

El problema va començar quan una gran senyora alemanya, veïna del protagonista, va rebre la visita d’un amic foraster. Aquest venia d’orient i portava, per obsequiar la seva amiga, un petit tapís que tenia una gamma de valors que abastava l’art, l’arqueologia i el diner. Aquella peça era exòtica i d’un gran valor artístic incalculable. Passant per allà davant, el gos va olorar-lo i li va agradar tant que va començar a menjar-se’l. El propietari de la casa, assabentat del fet, li va dir que la culpa no era del gos perquè no tenia responsabilitat civil i que el protagonista era l’encarregat de respondre les seves accions, però ell no va cedir. Li va donar un termini de vint-i-quatre hores per treure el gos a fora. Tots els veïns s’indignaren de la decisió presa. Però els veïns aristocràtics com un ciutadà txec es van enfrontar amb el protagonista i va acabar, en aquest cas, amb la bursada llençada al carrer. Com que la situació s’anava complicant, un home de lleis va venir a posar pau, però el protagonista va respondre-li això: “Nosaltres representàvem una nova concepció dels drets de l’home i una nova llei”. Una lluita incessant es va iniciar i fou terrible. Tots es van arriscar a perdre l’alta qualitat humana que posseïen.

Hi va haver sang perquè un senyor que intentava sortir furtivament de la seva casa va ser esberlat i, posteriorment, van patir molta fam. Els dubtes sobre la justesa dels ideals en pugna i l’enyorament de la normalitat. La situació no anava millorant, sobretot pel que fa l’alimentació que cada vegada era més escassa. El grup que defensava la postura del narrador va aconseguir una clara victòria enfront la classe burgesa que vivia al mateix bloc de pisos; van aconseguir la victòria i no van ser derrotats.

El primer per la seva tasca i la seva valentia de combatre amb les classes aristocràtiques ens ho explica detalladament el narrador en l’últim paràgraf: “Hom ens diu que el nostre cas ha estat degudament anotat i que quan vingui l’hora de les grans compensacions ens serà donat públicament el premi”. La compensació serà el reconeixement públic a la seva empenta per enfrontar-se contra la burgesia.

El tema principal és la venjança que tenen els humans; això és el que Calders vol mostrar. També és una crítica de la societat burgesa.

El protagonista mostra el seu model psicològic

L’acció es situa l’any 1938 a Mèxic. Per tant, el temps gramatical serà en passat com ho podem veure en les formes verbals que utilitza Calders.

L’època en què es narra és, si tenim com a punt de referència Espanya, la guerra civil. Calders va marxar a l’exili i no va viure en primera persona els efectes bèl·lics de la guerra. Precisament es va exiliar en aquest país del continent americà.

En aquesta crònica trobem la ironia quan el gos del protagonista es menja el tapís però també és totalment absurd. Juga amb la versemblança perquè perfectament una situació com aquesta podria succeir.

JARDÍ VORA EL MAR (relació personatges)

JARDÍ VORA EL MAR (temps)

Aquest llibre no fa bots al temps, segueix un ordre lògic. El llibre està dividit en els sis anys (cada un a un capítol diferent) que explica el jardiner, i consta:

D' un plantejament (el primer capítol, on es presenten tots els personatges i s'explica qui són, i es situa l'acció, el poble, la casa...). Fets:

-Explica la història de la familia Bohigues, que passen els estius a una casa d'estiueig de la costa. La Rosamaria i el Francesc (amos de la casa) passaven els estius amb uns amics, l'Eulàlia i el Sebastià. 

-La Rosamaria es queda embarassada, però perd el fill.

D'un desenvolupament (del segon al cinquè capítol o any, on ocorren totes les accions. Poc a poc es va desenvolupant tota la història). Fets:

-Un tal senyor Bellom compra el terreny veí a la casa i s'en construeix una, i posteriorment va a passar-hi també els estius. 

-Un dia, els pares de l'Eugeni (un antic nòvio, amic i veí de la Rosamaria), la van a verure perquè no saben res del seu fill des de fa molt de temps, però no arriben a parlar amb ella i se'n van.

-Mor en Sebastia a un viatje a l'Africa.

Un desenllaç (el darrer capítol o any, on les històries poc a poc es van tancant, encara que se n'obrin també d'altres)

-Al final, resulta que la Maribel (una filla del Bellom, que s'instal·la a viure amb ell) es casa amb l'Eugeni.

-L'Eugeni acaba morint ofegat a la platja. 

-L'hivern següent, la Rosamaria casi no surt de casa, a causa de la mort de l'Eugeni, i decideixen vendre la casa d'estiueig per no haver-hi de tornar.

-L'Eulália acaba triunfant en el mon de l'Art. 

- El Bellom s'acaba casant amb la Miranda.

JARDÍ VORA EL MAR (escenaris)

L'espai protagonista de la història és la casa d'estiueig i el seu jardí. La història es desenvolupa durant els sis estius, a una localitat de la costa. Aquesta, té un cinema , l'Excelsior, que apareix varies vegades al llibre. També es parla d'una barberia i de l'hostal “Can Bergadans”, on transcorren algunes accions (els pares de l'Eugeni hi van a descansar quan venen a veure la Rosamaria, el senyor Bellom, cap al final del llibre, és on va a engatar-se, i moltes de les xafarderies que s'expliquen al llibre hi sorgeixen), d'una església, un cementiri i una estació de tren. La casa d'estiueig és molt gran, i té la cuina a sota de la casa, de manera que les finestres d'aquesta queden a dalt de tot del sostre, arran de terra. A la cuina hi ha una ràdio blanca que al jardiner li agrada molt. A la sala d'estar hi tenen uns grans finestrals.

El jardí també sembla que sigui molt gran, i envolta tota la casa. Hi ha plantats eucaliptus, magnolieres, hortènsies blaves, pitospòrums, xeringuilles, baldirons, moreres, pensaments morats, roses...El jardí té vistes al mar, i un mirador on van a trobar-se els amants, a on van a pensar alguns personatges, o a parlar els amics. Hi ha unes escales que baixen fins a la platja. Al jardí hi ha un passeig d'eucaliptus molt anomenat al llibre.

Al jardí hi ha la caseta del jardiner, que sembla que és bastant petita. Al final del llibre, el jardiner decideix folrar la cuina amb un paper que té dibuixos de gira-sols. A la sala d'estar hi té un balancí que li recorda molt a la Cecília, la seva dona, que va morir.

Prop de la casa del jardiner, hi ha el que ell anomena la “casa de vidre”, que serveix per poder-hi guardar les plantes i flors més petites durant l'hivern.

Al jardí, també hi tenen un estable amb cavalls, que té un altell per poder-hi viure.